La vida està dividida entre l'horrible i el miserable

"...i vaig recordar aquell vell acudit, aquell que un home va al psiquiatra i li diu: Doctor, el meu germà està boig, creu que és una gallina.
    i el doctor li respon: ¿Doncs per què no el fica a un manicomi? i l'altre li diu: Ho faria, però necessito els ous!"

Doncs això és més o menys el que penso sobre les relacions humanes, són totalment irracionals, boges i absurdes; però suposo que les continuem mantenint perquè la majoria necessitem els ous.

(Annie Hall, 1977)

Ser nen o nena és igual aquí que allà

Persèpolis és més que una historia personal, ens situa en una civilització desconeguda per la societat occidental, ens planteja uns problemes universals però enfocats des d’una perspectiva plena de repressió i desconcert moral. El personatge del llibre i del film, és la pròpia Marjane, que des de la seva infantesa innocent, és partícip de greus problemes socials, morals i humans. Ella però té la sort de tenir al seu voltant alternatives més sanejadores que les pròpies del seu entorn, i la confusió i la seva gran imaginació fa un conte esplèndid d’un problema tan greu que afecta a milions de éssers humans del seu entorn més pròxim. La seva adolescència es veurà afectada d’aquets problemes, però la seva rebeldia farà que lluitar per els seus interessos és la base per tirar endavant (jugar, el primer amor, estudiar, la política i la societat en general), però entendrà que no és un camí fàcil.  

El conte que ens planteja la Marjane, visualment és fantàstic, a través d’un blanc i negra net i potent, converteix l’animació en un mitja esplèndid i ens fa entrar d’una manera suau en una historia commovedora. No només és un pel·lícula de dibuixos animats, és una forta crítica a un problema social universalment patit per diferents societats.

Fer un diari personal com ha fet aquesta autora, és un risc a la societat on viu, però la valentia per explicar i documentar una realitat, ha fet que Marjane es guanyi un lloc a la llista d’artistes que mitjançant l’art, reivindica cada un dels problemes que ha patit, pateix i patirà en una societat plena d’injustícies i pors. Però fer el què ha fet, és una aposta atrevida i arriscada, aconseguint així que la gent sigui conscient que tot no sempre és fàcil i maco, vist des de diferents punts de vista.

Gràcies Marjane per ser tal com ets, cal gent com ella per plantejar els problemes que podem causar als humans, no només amb l’entorn sinó a nosaltres mateixos.

Trapidant i bona música

Impactant Whiplash!!! Una de les millors coses de la peli, l'instrument escollit. La bateria és clau en un grup, però mai ha adquirit la importancia real del conjunt. Keith Moon o Stewart Copeland han demostrat la seva potencia i dificultat, fent grans demostracions de ritme i so. El film és directa i atrevit, interpretacions autèntiques i dures. Com he llegit en un altre article, aquesta pel·lícula seria "La jaqueta metàl·lica" des de la perspectiva de la música. Els primers plans t'atrapen des del minut 5' i és una muntanya russa de sensacions i emocions que surten de l'estòmag provocan una certa tensió, cops agradable i altres deixant-te estabornit a la butaca. Molt gran i bona música!!

Adèle o la vida mateixa

L’amor, la vida, el plaer, el desig, la desesperació són conceptes claus d’aquesta gran pel·lícula, basada amb una novel·la gràfica que va obtenir molta reputació i premis; és el trampolí per crear un film tendre, dur, complex. Adjectius propis de la vida, però que difícilment, un director s’atreveix a portar-ho d’una forma tan bonica i contundent a la gran pantalla. Deixant de banda la relació d’amor lèsbic, aquesta meravella de pel·lícula, és un homenatge al desig pur cap a un altre ésser, una barreja de punts que junts es converteixen amb un tot esplendorós, on l’amor i el desamor van agafats de la mà i que són presents en qualsevol relació entre dues persones. Sexualment parlant, directa i sense censura, el director es compromet des del principi, que ens explicarà una història real, sense embuts i sincera.

Però el que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra ha estat la jove actriu principal, Adèle Exarchopoulos, aconsegueix una credibilitat autèntica, transparent i pura. 
La pel·lícula és la suma de molts factors, la forma de ser filmada és perfecte. Però el punt més brillant de tot plegat, és que dins dels tòpics, aquesta obra aconsegueix anar més enllà, es compromet amb les sensacions i dóna força amb el què un sent de debò. Ja era hora que algú tingués el valor de parlar de forma tan clara i directa sobre les entranyes emocionals i sentimentals dels socialment descriminats; tots som iguals i tots hem de tenir els mateixos drets per viure amb dignitat i lluitar per un mateix per assolir els desitjos més impossibles; els límits són creats pels que proclamen la por com a via de salvació.

La vida de Adèle hauria de ser matèria obligatòria a instituts, facultats i a les mateixes llars. Una reflexió de l’educació que anem perdent poc a poc en la societat abduïda per la competitivitat i el poder.  

Disfressat d'home?!

Aparentment Donnie Darko no hi passa res d’especial, però apareix la sensació estranya que tot fluix de forma misteriosa, per molt que les coses que es van observant siguin contundents. El ritme de la pel·lícula és més que encertat, no cansa en cap moments, i fins i tot costa que et provoqui; però anant coneixent el personatge principal, saps que tot pot canviar i fer un gir inesperat.

El què realment fa que la peli en qüestió agafi més potencia i es converteixi en obre de culte, és la història en si mateixa, ja que serà una gran influència a futures pel·lícules, no sempre del mateix gènere.

Però cal aclarir un fet rotund, aquesta no és una peli fantàstic per adolescents que volen passar una mica de por, sinó que es converteix en una gran reflexió, profunda i seriosa, plantejant de com l’adolescència és una etapa més de la vida, però clau pel desenvolupament de l’individu social i biològic que és l’home; ja que li dóna un cert realisme i fuig dels classismes juvenils.

Tot plegat amenitzat per una genial banda sonora, on el director incorpora amb una perícia sorprenent, escenes clau amb cançons potents, una bona fusió entre imatge i so.

Film que no et deixa indiferent, provocant certa angunia a partir de la pressió que provoca l’entorn sobre els individus i les seves necessitats. A més, la ràpida evolució cap a un etiquetatge de la diversitat per poder aïllar qualsevol tipus de diferència que pugui provocar una alteració de la normalitat.  

Nostromo

Que dir d’un film d’aquestes magnituds, que tothom ha pogut dir la seva; jo no vull ser menys i m’agrada contribuir per la causa. Alien és senzillament una obra mestra, ben realitzar, tenebrós, tens, anguniós conte gòtic d’horror, que crea una atmosfera pròpia, alimentada per passadissos llargs i foscos, que hi passen fantasmes de Conrad i Lovecraft. Podria afirmar que és un de les obres més provocadores i terrorífiques dels últims temps, una obra ubicada a l’estendard de ser referent i mestre del cinema.

Una pel·lícula filmada en molta cura i precisió, amb un moviment ferm, creant un passeig magistralment gravat i creant un espai claustrofòbic i inquietant. Així Scott ens presenta una de les naus més importants de la ciència ficció, la nau Nostromo.  

La primera seqüència és increïble, que obté el privilegi de ser un dels inicis més ben fets en el món del cinema, ja que només amb la imatge i el so, invitant a l’espectador no només que es deixi duu a una altra dimensió, sinó que sigui un més a la tripulació; això és veritablement complex d’aconseguir.

Tot seguit els personatges es presenten i es comença a dibuixar els rols que aniran adquirint dins d’una nau, on el problema més gran sorgirà d’un ou alienígena, però abans i després aquests rols provocaran una inestabilitat entre els protagonistes, donant més importància a les personalitats de cada un d’ells. D’aquesta manera naixerà una icona del cinema de ciència-ficció, la tinent Ripley. Una de les primeres heroïnes de la història del cinema, però el seu protagonisme no adquireix força fins gairebé a la conclusió final. El seu carisma i força provocaran una certa simpatia i estima, tots voldríem ser una mica ella. En ple post Vietnam, que la força recaigui a una dona és un mèrit per el director.

Però tot agafarà un altre prisma, però amb la mateixa calma, provocant un removiment dins d’un mateix prou contundent, creant una forta tensió. La troballa d’allò desconegut està recreat de forma impecable, i provoca a l’espectador saber més i descobrir la necessitat de trobar una resposta per estar més tranquils i evitar problemes. Cada canvi de pla, cada introducció a un nou espai, està conduit amb un inquietant so i banda sonora, provoca una atmosfera totalment perfecte allò que s’està observant, on així aquesta música es converteix amb una de les millors del gènere.

Però el verdader protagonista d’aquesta perfecte funció sense cap mena de dubte, és aquell alienígena, que es converteix amb un altre dels grans punts del film. Amb uns pocs plans, aconsegueix la tensió i el terror de tota una generació, provocant en cada una de les seves aparicions, moments potents i per el records de tots els espectadors; aquells que no són fàcils d’escapar en els malsons de qualsevol persona, però que no vols deixar de pensar-hi, quan arribes a entendre la immensitat d’aquesta obra. Ja que el director aconsegueix crear unes imatges que penetren a la retina i et submergeixen a un espai de difícil definició, és a dir, un ho ha de viure per a si mateix. No cal preguntar-se com un director, guionista, productor, actors i actrius,..., han pogut crear alguna cosa així, ho han fet i punt!! Per mi, la millor pel·lícula de terror fantàstic de la història del cine i al mateix temps un clàssic que sempre estarà a la memòria col·lectiva.

Quan un personatge ho és tot

No m’estranya que el protagonista d’aquesta delirant comèdia es digui “el penjat”, però per molt estrambòtic que sigui aquest personatge, molt poques vegades un sol personatge diu tantes veritats com ell. El film no és una peli qualsevol, és una filosofia de vida. A partir d’un guió més que potent i impressionant, l’actuació és el tot per convertir la peli en mite, ja que agafant qualsevol personatge de forma individual tindríem tantes obres com personatges, ja que cada un d’ells dóna molt de si. Independent de Jeff Bridges, el gran John Goodman està més que genial, el seu personatge està boig però és únic. Els germans Cohen sempre m’han picat la curiositat, però amb Lebowski aconsegueixen arrodonir una història, on tot s’ha de veure des del prisma de tranquil·litat. Perquè el més important és que la catifa donava un ambient especial a la casa del “penjat”.