Disfressat d'home?!

Aparentment Donnie Darko no hi passa res d’especial, però apareix la sensació estranya que tot fluix de forma misteriosa, per molt que les coses que es van observant siguin contundents. El ritme de la pel·lícula és més que encertat, no cansa en cap moments, i fins i tot costa que et provoqui; però anant coneixent el personatge principal, saps que tot pot canviar i fer un gir inesperat.

El què realment fa que la peli en qüestió agafi més potencia i es converteixi en obre de culte, és la història en si mateixa, ja que serà una gran influència a futures pel·lícules, no sempre del mateix gènere.

Però cal aclarir un fet rotund, aquesta no és una peli fantàstic per adolescents que volen passar una mica de por, sinó que es converteix en una gran reflexió, profunda i seriosa, plantejant de com l’adolescència és una etapa més de la vida, però clau pel desenvolupament de l’individu social i biològic que és l’home; ja que li dóna un cert realisme i fuig dels classismes juvenils.

Tot plegat amenitzat per una genial banda sonora, on el director incorpora amb una perícia sorprenent, escenes clau amb cançons potents, una bona fusió entre imatge i so.

Film que no et deixa indiferent, provocant certa angunia a partir de la pressió que provoca l’entorn sobre els individus i les seves necessitats. A més, la ràpida evolució cap a un etiquetatge de la diversitat per poder aïllar qualsevol tipus de diferència que pugui provocar una alteració de la normalitat.