Quan un personatge ho és tot

No m’estranya que el protagonista d’aquesta delirant comèdia es digui “el penjat”, però per molt estrambòtic que sigui aquest personatge, molt poques vegades un sol personatge diu tantes veritats com ell. El film no és una peli qualsevol, és una filosofia de vida. A partir d’un guió més que potent i impressionant, l’actuació és el tot per convertir la peli en mite, ja que agafant qualsevol personatge de forma individual tindríem tantes obres com personatges, ja que cada un d’ells dóna molt de si. Independent de Jeff Bridges, el gran John Goodman està més que genial, el seu personatge està boig però és únic. Els germans Cohen sempre m’han picat la curiositat, però amb Lebowski aconsegueixen arrodonir una història, on tot s’ha de veure des del prisma de tranquil·litat. Perquè el més important és que la catifa donava un ambient especial a la casa del “penjat”. 

Gran òpera prima

Duríssima i crua pel·lícula la de Hunger, on darrera un fet històric com el conflicte social/polític d’Irlanda, tracta temes transcendentals sobre l’ésser humà. Escenes brutals de violència, demostren que no tenim ni idea del que passa dins una presó exactament, sobretot en moments històrics tan complexes com el que parla el film, o altres que vivim a través de la nostra memòria històrica, o bé, tot el que experimentem a través de la capsa quadrada. Una interpretació més que brillant per part de Fassbender, increïble i  genuí, és veritablement un actoràs. Poc diàleg, amb les imatges hi ha suficient, però existeix un potent diàleg entre dos personatges, on es barregen dues perspectives diferents però que s’han cultivat a partir de conflictes, religió i drets humans.

Religió, societat, política, guerra, fam, lluita, humiliació,…, punts xocants tractats de forma magistral en un film valent i contundent, sobre la història més recent de la nostra “estimada “  Europa, gràcies a un director, que amb la seva opera prima demostra ser un futur realitzador clau del nou cinema d’autor contemporani.

El ressorgir majestuós d'un personatge a l'alça del mite

Pujada directa de tensió a través d’imatges perfectes i efectes genials per continuar una de les sagues més mítiques del cinema d’acció. Sóc molt fan del personatge de Mad Max, encara que l’essència real se la va guanyar Gibson amb la primera entrega, Hardy aconsegueix absorbir i transmetre una potencia increïble al personatge; són altres temps i modes, però l’anada d’olla del director és purament vuitantè, pura adrenalina i violència com la d’abans. Pur cinema d’acció on el paper de la dona juga un paper molt fort, gràcies a la Turner amb la tercera entrega, Theron remata un inici perfecte per demostrar que les dones són la base o pedra filosofal de la societat, tan a l’antiguitat, com al present i el futur pròxim. Una de les coses que més m’han agradat és la imatge, neta i real.     

Les entranyes més fosques de l'ésser

Estranya pel·lícula la The Master, juga amb el concepte de la bogeria o dit d’una forma més suau, juga amb la manca d’estaments socials o culturals. Paul Thomas ens endinsa a l’aventura dels principis més innats de l’esser humà, com les pors i les diferencies poden ser palpables a través de gent sense escrúpols, amb dot de gent i de paraula, que poden ajudar a trobar un sentit als dubtes més interns d’un mateix. Fa angunia la perfecció com actor que realitza Phoenix en aquest personatge perdut  en d’immensitat de la vida. Sexe primitiu, alcohol i molta comunicació són els eixos que juga el director per plasmar la potencia d’una secta que avui dia mou molts adeptes i sobretot diners, per tant poder.

El poder de la convicció versus el poder emergent

La barreja de: Living Las Vegas + Philadelphia + El Jardiner Fiel = Dallas Buyers Club

Film compromès i potent, posa en evidencia a través d’històries reals l’abusió de les grans empreses farmacèutiques, grans gàngsters del capitalisme dur i corrupte sense escrúpols i on el diner i la mentida són la base del seu poder. A més, com l’ésser humà posat al límit per diferents motius pot canviar i seguir endavant. Paper imponent i com sempre creïble de Matthew McConaughey i un Jared Leto autèntic i carismàtic. No deixa indiferent, deixant un regust amarg de com vivim enganyats i nosaltres, com ovelles, seguim el camí pautat dels poderosos.   

Quan la masculinitat perd tota credibilitat

Film potent i compromès amb la generació dels setanta, com viu i com els rols poden i han de canviar per seguir evolucionant com espècie, no només biològica sinó també social i cultural. Ja que la pel·lícula de Östlund provoca que ens plategem el fet de com en les relacions modernes, dones i  homes comparteixen les responsabilitats en igualtat de condicions, i que a l’hora de veritat, als homes se’ls exigeix portar la iniciativa per no quedar com babaus. És una obra complexa que ens ve a dir que segurament, encara que no ho acceptem, queden restes d’aquella educació arcaica i tradicional que s’han encarregat de generar les diferencies entre ambdós sexes des de la perspectiva del comportament.

Gràcies a la forma alternativa del cine escandinau, tot passa de forma reduïda i en espai freds, tocant temes freds i poc acceptats, però la perícia d’aquest tipus de cinema és clau per entendre tot lo latent que es respira mirant la peli, on moltes emocions s’interioritzen  més del que es parlen (d’alguna forma la seva lentitud). Podria dir que és un film on l’acció és més psicològica que física, però per això té tanta força, a part de molt ben gravada i interpretada. Perquè no és gens senzill parlar d’aquelles petites coses (emocions) que acaben provocant un daltabaix intern, típic de les relacions humanes. 

Com bé diu una altra cançó de Mishima, "Tornaràs a tremolar", significa aquell bri d'esperança per creure amb allò que perdem en algun moment de la nostra vida.

Deixa'm creure

Aquesta primera entrada titulala: "Deixa'm creure" (cançó de Mishima) és una invitació a un viatge que té com objectiu la recerca dels aprenentatges a través de la cultura, sobretot del cinema. 

No vol ser un espai d’erudits o crítics del cinema, sinó un espai per compartir sensacions, emocions i aprenentatges que hem anat construint durant la nostra vida. Per mi el cinema és una vàlvula on fa anar un motor intern que em genera records i moviment general que provoca un benestar indescriptible; però la cultura, i més ara en una societat 2.0, l’accés a la cultura es pot fer de mil i una formes totes elles vàlides per seguir avançant a la societat de la velocitat. 

Doncs res, aniré afegint escrits sobre pel·lícules que d’alguna manera m’han marcat o ajudat a créixer personal i socialment. Hi haurà de tot, de diferents estils i gustos però crec que prou interessant per seguir el meu lema, aprendre a aprendre tots junts.