Film potent i
compromès amb la generació dels setanta, com viu i com els rols poden i han de
canviar per seguir evolucionant com espècie, no només biològica sinó també
social i cultural. Ja que la pel·lícula de Östlund provoca que ens plategem el
fet de com en les relacions modernes, dones i
homes comparteixen les responsabilitats en igualtat de condicions, i que
a l’hora de veritat, als homes se’ls exigeix portar la iniciativa per no quedar
com babaus. És una obra complexa que ens ve a dir que segurament, encara que no
ho acceptem, queden restes d’aquella educació arcaica i tradicional que s’han
encarregat de generar les diferencies entre ambdós sexes des de la perspectiva
del comportament.
Gràcies a la forma
alternativa del cine escandinau, tot passa de forma reduïda i en espai freds,
tocant temes freds i poc acceptats, però la perícia d’aquest tipus de cinema és
clau per entendre tot lo latent que es respira mirant la peli, on moltes
emocions s’interioritzen més del que es
parlen (d’alguna forma la seva lentitud). Podria dir que és un film on l’acció
és més psicològica que física, però per això té tanta força, a part de molt ben
gravada i interpretada. Perquè no és gens senzill parlar d’aquelles petites
coses (emocions) que acaben provocant un daltabaix intern, típic de les relacions
humanes.
Com bé diu una altra cançó de Mishima, "Tornaràs a tremolar", significa aquell bri d'esperança per creure amb allò que perdem en algun moment de la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada