Adèle o la vida mateixa

L’amor, la vida, el plaer, el desig, la desesperació són conceptes claus d’aquesta gran pel·lícula, basada amb una novel·la gràfica que va obtenir molta reputació i premis; és el trampolí per crear un film tendre, dur, complex. Adjectius propis de la vida, però que difícilment, un director s’atreveix a portar-ho d’una forma tan bonica i contundent a la gran pantalla. Deixant de banda la relació d’amor lèsbic, aquesta meravella de pel·lícula, és un homenatge al desig pur cap a un altre ésser, una barreja de punts que junts es converteixen amb un tot esplendorós, on l’amor i el desamor van agafats de la mà i que són presents en qualsevol relació entre dues persones. Sexualment parlant, directa i sense censura, el director es compromet des del principi, que ens explicarà una història real, sense embuts i sincera.

Però el que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra ha estat la jove actriu principal, Adèle Exarchopoulos, aconsegueix una credibilitat autèntica, transparent i pura. 
La pel·lícula és la suma de molts factors, la forma de ser filmada és perfecte. Però el punt més brillant de tot plegat, és que dins dels tòpics, aquesta obra aconsegueix anar més enllà, es compromet amb les sensacions i dóna força amb el què un sent de debò. Ja era hora que algú tingués el valor de parlar de forma tan clara i directa sobre les entranyes emocionals i sentimentals dels socialment descriminats; tots som iguals i tots hem de tenir els mateixos drets per viure amb dignitat i lluitar per un mateix per assolir els desitjos més impossibles; els límits són creats pels que proclamen la por com a via de salvació.

La vida de Adèle hauria de ser matèria obligatòria a instituts, facultats i a les mateixes llars. Una reflexió de l’educació que anem perdent poc a poc en la societat abduïda per la competitivitat i el poder.